Wilder i Déu

De vegades, quan la realitat se'm llença a sobre a dentegades, en comptes de buscar remei en la química, com molts d'altres, sempre preferesc tirar mà de l'art. Del cinema, per exemple. I Billy Wilder, de manera particular, pot provocar els mateixos beneficis emocionals que la millor de les píndoles.

Com brillantment apuntà Joan Garí al seu sucós Un Cristall habitat de fa uns anys: Fernando Trueba va anar més lluny, el dia que va rebre l'Oscar: "I don't belive in God, but I belive in Billy Wilder". Però jo no sé si Wilder és Déu o tan sols qui el fa riure.

I amén.

[@more@]



Aquesta entrada ha esta publicada en General. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

2 comentaris a l'entrada: Wilder i Déu

  1. caterina diu:

    En un món en que les religions estan quedant de cada vegada més desfasades, apareixen nous deus. Qui no té els seus com Fernando Trueba? Mirar els seus films com Sabrina, Irma la dolça, L’apartament, Ningú és perfecte, etc, és una autèntica delícia!

  2. marina diu:

    ei, moltíssimes gràcies pel comentari! : )

    Certament la història de Sarko és tota una història i que no està deixant indiferents als francesos (estudie a un centre francès). Aquest matí escoltava a la ràdio que és possible que ja s’hagen casat. Encara no he tingut temps de mirar la premsa avui però no em sorprendria que fora veritat. Tot un personatge.

    M’agrada que t’agrade ma casa. Espere que t’hi passes de tant en tant i m’ajudeu a fer-la créixer. Et fitxe i et visitaré jo també.

    Un beset.
    Marina

    PD: t’he farolejat un poc el web.. certament, el Raval és tot un barri per perdre’s i La Central, la seua catedral : )

Els comentaris estan tancats.