Tinta i paper

Arribe a casa i em trobe el paquet postal. Ja m'ensume el contingut. No dic res, l'agafe, i em tanque a l'habitació. El mire i comprove el remitent: com ja imaginava, es tracta de l'editorial. L'òbric amb ànsia i en trac el llibre, el sospese a la mà, i de seguida busque les pàgines on hi ha el meu conte.

Sempre que algun dels meus papers esdevé públic, em pren una certa vanitat, passatgera, tot s'ha de dir, que de seguida es transforma en una alegria continguda. Amb el temps, però, tot passa, i em sent decebut amb allò escrit, i alhora encoratjat per mirar d'anar escrivint cada dia menys malament.

Si més no, sempre resta invicte en la memòria el moment de trobar-te cara a cara amb algun dels teus treballs que han viscut l'atzar de ser publicats, i això, per aquells que estem una mica malalts de literatura, seduïts per la tinta i el paper, no té preu.   

[@more@]



Aquesta entrada ha esta publicada en General. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

5 comentaris a l'entrada: Tinta i paper

  1. caterina diu:

    Enhorabona!!!
    T’ho mereixes! Poc a poc estic segura que t’aniràs fent un raconet en el món de la literatura. Saps que ho dic sincerament. Escrius molt i molt bé, amb molt sentiment. Tard o d’hora, els que valen tenen les seves oportunitats. Això vol dir que, a seguir escrivint!
    Besets

  2. No ho sabia que publicares també els teus escrits. M’alegre moltíssim!

    Algun dia em deixaràs llegit alguna cosa teva, de moment només sé el que veig al teu bloc, i m’agrada.

    Enhorabona 😉

  3. Arlequí diu:

    A poc a poquet els escriptors més “desconeguts” anem aconseguint petits èxits. Felicitats! I encara que vegis defectes al teu conte, estima’l perquè és un “fill” teu.

  4. arlequí diu:

    T’he atorgat el Premi Arte y Pico.
    Passa’t per Antaviana i ho veuràs.

  5. Marina diu:

    ei : ) enhorabona : )

    és tot un plaer portar al món xiquets, eh?

    m’ha recordat molt a la sensació que sentia cada vegada que estrenava una obra de teatre o cada vegada que xafava un escenari. estic d’any sabàtic i buf, com s’enyora. el teatre però, no és permanent, és un instant. un conte, un llibre sempre els portaràs raere i podràs disfrutar-los.

    a vore si lliges al Perec i me’n fas una crònica xD

    un beset
    Marina

    PD: l’Espill d’Insolències el vaig llegir fa temps per damunt.. i ahí n’hi ha molta mentida xDD no és veritat però parla de quan jo era xicoteta i clar jo no m’enrecorde de lo que dia i feia.. xD

Els comentaris estan tancats.