Concert

Anit, a l'Auditori de Castelló, vam decidir creure en Casandra.

Si passa a prop vostre, no dubteu i aneu a veure'l.

[@more@]



1 comentari

Mil cretins

Com milers de lectors més, l'esperava amb ganes. I quasi l'he llegit tot d'una tirada. No m'ha agradat tant com El millor dels mons, ja se sap que cadascú té el seu propi mapa de preferències, però és un llibre bo. Molt bo.

A la primera part s'endinsa en la malaltia, en la vellesa, i ho fa d'una manera magistral, amb precisió quirúrgica. De la segona part, menys corrosiva del que esperava, n'he eixit una mica decebut, ho reconec, tot i que destaque una petita joia, el grapat de línies que formen La sang del mes que ve. D'ací poc tornaré a llegir Mil cretins. Monzó és un dels grans, i aguanta la mar de bé totes les relectures que u va fent-li al llarg dels anys.

[@more@]



8s comentaris

Gràcies

Mirant el diari em trobe açò.

I després ja sols m'ix una paraula: gràcies.

[@more@]



Comentaris tancats a Gràcies

Xicotet balanç

Vendrá mi hermano y os cortará la cabeza a todos los profesores, ya verás, y tú serás el primero. Aquestes paraules, que un xiquet de 14 anys ha tingut la delicadesa d'adreçar-me aquest matí, m'han fet pensar una mica, i compartir amb vosaltres un xicotet balanç.

Ara fa tres anys que vaig començar a fer de mestre. He estat interí i ara ja sóc funcionari. He treballat a tres escoles i a dos instituts. En aquest temps, m'han amenaçat diverses vegades, he rebut insults i menyspreus de tot tipus per part d'alguns alumnes, un intent d'agressió del qual em salvà la rapidesa dels meus reflexos, i, fins i tot, un dia, la mare d'una alumna bastant conflictiva decidí batejar-me de dalt a baix, amollant-me insults fins que es va cansar, sense deixar-me badar boca, fins que se n'anà sense voler ni tan sols escoltar els motius pels quals la seua innocent criatura havia estat mereixedora d'un càstig.

A l'altre platet de la balança, mil i un somriures i complicitats d'alumnes, un cabàs d'anècdotes, el gust de veure com aprén un nen (hi ha res més bonic?), siga a llegir, o a fer una divisió, tant se val, i el convenciment que l'educació és l'únic que ens pot fer realment lliures. Com ja deveu imaginar, aquestes raons pesen més que el trist panorama a què he fet referència més a dalt, i, fins el moment, continue. No he tirat la tovallola, ni tinc pensat de fer-ho. Tanmateix, hi ha alguna cosa que no va bé, i no podem mirar cap a un altre costat, o ho pagarem ben car. 

[@more@]

8s comentaris

Records

 

Avui hem anat, el meu avi i jo, a fer timó a la muntanya. L'he dut amb el cotxe fins on ell m'ha indicat i després hem caminat, només una mica, fins els marges rocosos on ell sabia que n'hi trobaríem. I així ha estat: acabat d'esclatar en flor, olorós. A casa sempre n'hem tingut, de timó, ja que ens serveix per fer infusions que assuaviran la gola quan vinguen els refredats.

Mentre érem pel camp, he vist un esbarzer i li he recordat com, quan jo era xiquet, em portava a collir móres. L'he vist somriure, recolzat al seu gaiato, amb les cames febles, i m'ha dit: "Si hem perdut per la puta vellea". És cert, tant ell com la meua àvia, perden cabassos de vida cada dia que passa. És el que toca, però se'm fa difícil. Ara, els millors moments que viuen són quan recorden el que han viscut. Sovint són fets associats als seus néts: la meua germana i jo. Històries de la nostra infantesa. Evocar-los els fa reviure'ls i els ompli de felicitat uns instants.

Cal viure amb la vista posada al futur i no endarrere, és cert, però sense oblidar que els records són crosses que ens permeten fer els passos més ferms.

[@more@]

9s comentaris

De boda

Casament en un petit poble de les comarques centrals del meu país. Allà, l’habitud és viscuda a través d’un valencià melòdic, agradós a l’oïda. Sentir missa en la meua llengua em sorprén i m’alegra. Al meu poble de la Plana Baixa, els compromisos socials m’obliguen a apropar-me als temples i a patir discursos —en castellà, no cal dir-ho— d’un nacionalcatolicisme irat. La major part de l’església valenciana, ja se sap, viu encara com fa quaranta anys, consentida per qui mana.

Del que digué el mossén, em quede amb la referència que va fer a la importància de saber escoltar. Al contrari del que fa l’església oficial, digué. Tot plegat, la missa oficiada en català i el contingut de les paraules, em semblà un fet gairebé exòtic al País Valencià; potser m’equivoque.

Ja més tard, al convit, mentre la feliç parella tallava amb una espasa el pastís nupcial, em vingué a la memòria un poema preciós de Ronny Someck. M’abelleix compartir-lo amb vosaltres. 

    

     Poema de felicitat 

Ens han col.locat dalt del pastís

com una parella de nuvis.

Si també hem d’esperar el ganivet

farem per quedar-nos tots dos al mateix tall. [@more@]

2s comentaris

Contes

 

Imagine que molts de vosaltres ja sabreu de l'existència de relatsencatala.com. Es tracta d'un espai a la xarxa on penjar escrits en la nostra llengua. D'ençà que ho vaig conéixer, em va semblar una iniciativa esplèndida, una eina meravellosa per difondre el català.

De segur que molts dels blocaires que seguesc habitualment tenen en algun calaix de casa algun relat o poema que els agradaria donar-lo a la llum. Jo mateix, fa un temps, hi vaig penjar alguns contes i un poema. Ho trobareu ací. S'accepten les crítiques, tant les bones com les dolentes.

[@more@]

7s comentaris

El xiquet del paraigües

Ahir, a la plaça, vaig veure com un xiquet començava a acaçar-ne un altre amb un paraigües a la mà. Volia colpejar-lo i semblava que la cosa no anava de broma.  Aleshores, la seua àvia, es va alçar del banc i li demanà que parés, que ja n'hi havia prou. El nen, una joia de sis o set anys com a molt, no s'ho va pensar el més mínim i anà en direcció a la seua àvia, brandant l'arma que duia amenaçadorament.

Jo, que feia veure que llegia el diari, però no em perdia detall de l'escena, no podia estar-me de pensar, i compadir, el pobre mestre que de dilluns a divendres hauria de fer-se càrrec d'aquesta innocent criatura.

[@more@]

8s comentaris

L’olor del pa

Els dies que em toca fer classe més d’hora que d’habitud, m’alce abans de les set, em dutxe a corre-cuita i, amb un deix de somni encara als llavis, baixe al carrer, ple de nit, i, mentre camine uns passos per buscar el cotxe, l’olor del pa acabat de fer que inunda el carrer a estes hores del matí va ensenyorint-se del meu olfacte. És una sensació estranya, de benestar.

El forn de la cantonada, d’on prové la sentor de pa acabat de coure, és a qui dec aquesta felicitat petita que m’ompli de vida, i fa que conduesca al treball amb la certesa —ben aviat feta fum— de ser capaç de menjar-me el món d’una sola mossada.[@more@]

5s comentaris

L’olor del pa

Els dies que em toca fer classe més d’hora que d’habitud, m’alce abans de les set, em dutxe a corre-cuita i, amb un deix de somni encara als llavis, baixe al carrer, ple de nit, i, mentre camine uns passos per buscar el cotxe, l’olor del pa acabat de fer que inunda el carrer a estes hores del matí va ensenyorint-se del meu olfacte. És una sensació estranya, de benestar.

El forn de la cantonada, d’on prové la sentor de pa acabat de coure, és a qui dec aquesta felicitat petita que m’ompli de vida, i fa que conduesca al treball amb la certesa —ben aviat feta fum— de ser capaç de menjar-me el món d’una sola mossada.[@more@]

1 comentari